26 de desembre 2006

Els "millors" del 2006

Visc, en els darrers dies, una mena d'immersió musical absoluta que omple els meus dies quasi bé de cap a peus. El motiu no és altra que el de repassar tots aquells àlbums publicats durant aquest any que tot just esgota les seves darreres hores de sol.
I quina millor manera d'acabar l'any que, aprofitant el repàs, intentar confeccionar una d'aquelles llistes nadalenques de resum per tal de fer-me sentir com si fos un/a important crític d'alguna prestigiosa revista musical.
Deixa'm dir, però, que el veritable i únic interès d'aquestes llistes per a mi no és altre que el de descobrir discs que, d'altra manera, no hagués tingut a bé escoltar.

No jutjaré la extranya similitud que en totes les llistes s'intueix, trobant-hi alguns discos elevats a la categoria d'obres mestres que jo, de cap de les maneres, ni donant-els-hi la volta, els hi trobo la gràcia. En qualsevol cas, espero que en aquesta llista que ara segueix puguis descobrir algun disc interessant i que, com em passa a mi, no haguessis escoltat de no haver llegit una determinada ressenya.

Regina Spektor - Begin To Hope
Una de les més belles partitures d'aquest any. Diferent, elegant, enginyós i que destil·la cura i elegància per tots els seus racons.

The Beauty Room - The Beauty Room

Una preciositat de textures vocals exquisides entrefilades i perfectament engalzades. Melodies pop sobre d'harmonies xopes de tendresa.

Girl Talk - Night Ripper

Milers de samples de temes arxifamosos i reconeixibles a l'instant s'encadenen, baula a baula, en un conjunt salvatgement ballable, festiu i que funciona tant bé com a trencapistes com a trivial musical.

The Rapture - Pieces Of The People We Love

Fenomenal disc ballable i d'innegable encant que es converteix, d'un solc a un altre, ara en un omplepistes, ara en un post-punk enganxós que t'encén.

Gnarls Barkley - St. Elsewhere

Vibrant i potentíssima descàrrega adrenalínica del productor Danger Mouse i el rapper Cee-Lo Green. Una col·lecció de soul descarat treballat sobre descomunals bases ballables. Han aconseguit amb aquest innovador àlbum donar continuitat duradora a la tradició més negra atorgant-li la modernor que requeria per desmarcar-se tant dels productes buits (Beyoncé, Kanye West, etc.) com dels continuistes (John Legend, Alicia Keys, etc.).

Damien Rice - 9
Esplèndid compendi de balades descarnades i sagnants al voltant d'una veu tan trencadissa com vibrant i emocionant. Contra les balades pop d'escàs recorregut que es despenjen per les ones radiofòniques, aquesta col·lecció brillant i sincera prospera, nota a nota, sobre riques partitures d'insoportable crueltat a les quals es fa difícil sobreposar-se.

N'hi ha, per descomptat, molts més. I en cap cas caldria pensar que aquests son els que considero "millors" (aquí, com en el títol d'aquest post, les cometes son importants), doncs no he entès mai que en qualsevol disciplina artística es pugui fer servir la famosa dicotomía bo/dolent. Aquests cinc discs que he llistat son aquells que, exclusivament, m'han fet vibrar per algun motiu i que, més enllà dels seus mèrits i de les seves debilitats, m'han agradat.

Si algú té altres preferències i les vols compartir aquí, ja sap com fer-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada