22 de desembre 2006

Girl Talk - Night Ripper (2006)

Ningú amb dos dits de front seria capaç d'agafar entre els seus dits un cd com aquest d'una estanteria si no fos per fotre-se'n de la seva horrible -horrorosa- portada, més digna d'una autoproducció que una altra cosa. Poder caldria dir que, per gaudir d'aquest disc cal no tenir dos dits de front.

El fenomen Girl Talk parteix d'un absolut nerd anomenat Gregg Gillis que, en sortir de la seva feina d'enginyer biomèdic (nine-to-five en dirien els estatunidencs) es planta al bell mig de la pista d'alguns dels clubs més in dels USA i amb el sol ajut d'un ordinador portàtil s'embarca en unes sessions absolutament iniciàtiques seguides amb veritable èxtasi pels assistents reproduint temes hiper-ballables que utilitzen centenars -i això és literal- de samples que el noi ve emmagatzemant compulsivament des de fa anys d'alguns dels temes més famosos de la història recent del pop-rock. Des de Madonna fins a George Benson, d'Aerosmith fins a Fleetwood Mac, tota tonada reconeixible que hagi passat a formar part del subconscient musical de la seva audiència és susceptible de sonar, tan sols durant uns pocs segons, convidant constantment ja sigui al ball compulsiu de les tonades reconegudes, ja sigui a jugar a una mena de trivial compulsiu, això sí, sense deixar mai de bellugar-se.

L'èxit massiu d'aquestes sessions l'han portat a editar aquest àlbum sota el segell Illegal Art. I el nom del segell pel qual ha gravat no és en va doncs en Gillis confessa no pagar royalties pel "robatori" dels samples que empra. De fet, el que aquest noiet amb cara de desencaixat de Pittsburg fa no és pas nou. El col·lectiu Negativland de Jonh Oswald ja va "perpetrar" allà pel 1992 una mena de collage samplejat de diversos temes dels U2. No cal dir que la maquinària legal i burocràtica de les multinacionals es van llençar a la jugular dels heretges que havien gosat actuar al marge dels royalties. El futur de'n Gillis, com ell mateix admet, no és prometedor si continua fent-se famós pels seus àlbums. Només en aquest disc, els fanàtics del seu art ja han comptabilitzat més de 300 samples dels 2000 que l'autor admet haver fet servir.

Això no seria més que una anècdota propicia digna dels blogs d'actualitat musical de no ser perquè el resultat, més enllà de la curiositat té una empenta i una trempera realment aclaparadora. Els encreuaments musicals que Girl Talk ens proposa son, ja des d'un bon començament, atrevits, diferents i, el que és més important, aconseguits. Sentir com la preciosa Bittersweet Symphony dels The Verve entra per encavalcar-se sobre uns gemecs femenins que marquen el ritme de la cançó no deixa de ser una experiència al·lucinant. I les mescles de gèneres semblen ser una de les jugades preferides del de Pittsburg: pop per sobre (o és per sota?) de hip-hop, rock amb dance, etc.

I el que és més interessant és el fet de que aquestes associacions produeixen en alguns casos, a més de sonoritats d'indubtable impacte, noves interpretacions dels texts dels temes que es samplejan plegats, obrint la porta a unes escoltes, diguem-ne, més intel·lectuals.

De totes maneres, no cal oblidar que estem davant d'un producte de la nostra era. Un poti-poti de gèneres, estils, èxits, bases rítmiques, efectes de so, que provenen d'una mena de saqueig intensiu de l'actualitat musical dels darrers 30 anys i que, en definitiva, s'acaba convertint en una mena d'història musical comprimida.

En qualsevol cas, si en Gregg Gillis aconsegueix escapolir-se de la policia i si és capaç de trobar-se algú que tingui a bé dissenyar-li portades més decents, podem estar davant d'un dels grans mites musicals del primer decenni del segle XXI.

2 comentaris:

sunxez ha dit...

...bé!
jo només he escoltat el Feed The Animals, i ja em va impactar...

i aquest dissabte actua a Razz!

Marc Ambit ha dit...

Doncs anima't a venir el dissabte. Promet ser espectacular de debò.

Si et decideixes, digues-m'ho, que ens podem trobar i fer una cerveseta.