15 de gener 2007

Medeski, Martin & Wood - Uninvisible (2002)

El primer dels talls d'aquest torrent de groove roent -i que dóna nom a l'àlbum- ja posa damunt la taula, boca amunt, les cartes que el trio de jazz-funk de Brooklyn jugaran en la resta de la partida amb un mestratge evident. Uns teclats vibrants i orgànics d'alta volada, un set de percussió variat i robust i uns baixos profunds, reverberants, sincopats; aquestes són les armes que els Medeski, Martin i Wood (respectivament en aquest ordre) empunyen per abocar-nos a una bafarada de bohèmia jazz moderna, amb ecos de nits de jazz en viu i glops llargs de vapors d'alta graduació, particularment en l´únic tall amb presència vocal del disc, on un narrador erràtic ens relata les gires que amb el combo d'un tal Snake Anthony varen dur a terme anys enrere.

El trio de Brooklyn son jazz, això és evident; però ho son tant com blues i funk, dues corrents que s'infiltren per entre les escletxes que les fuites del foc roent obre sobre la superfície d'un so treballat a base d'amuntegar passió i contundència abrasiva.

I com crema aquest Hammond! En John Medeski voleteja per damunt de les bicolors amb una trempera envejable recolzada damunt d'un virtuosisme controlat que treu el millor de si mateix quan es desferma definitivament i recorre amunt i avall les tecles a la recerca del solo perfecte.

Acompanyats esporàdicament per algunes seccions de vent, certes guitarres concises i fins i tot algun scratch d'en DJ Olive que els acaba atorgant una contemporaneïtat sorprenent, els talls es balancegen per entre els espais tancats dels tuguris de més enllà de la mitjanit, on les passions reprimides desemboquen en balls de violència candent i fums de cigarretes escurades en excés.
Tot plegat, en un conjunt que destil·la una d'aquelles sensacions indescriptibles per a les quals ha calgut inventar noms tan socorreguts -i sovint tan innecessaris- com groove. En qualsevol cas, si el groove existeix, el tenen tot els Medeski, Martin & Wood.